Études Roussillonnaises, Revue d’Histoire et d’Archéologie Méditerranéennes, tome XXII (spécial hommage à Françoise Claustre), 2006

Article de Thierry ODIOT et Jean-Michel CAROZZA
Article de Jean ABÉLANET
Article de Michel ZIMMERMANN
Article de Florent LENÈGRE
Article de Montserrat PAGÈS I PARETAS
Articles de Gilbert LARGUIER
Article de Miquel PÉREZ LATRE
Article de Raymond SALA
Article de Louis AUSSEIL
Article de Madeleine SOUCHE
Article d’Anita MANDINE
Article de Corinne DOUMENC-DUCROS-OUSSET
Article de Jean-Louis VAILLS

Article de Thierry ODIOT et Jean-Michel CAROZZA

Résumé

Thierry ODIOT (Service régional de l’archéologie de la D.R.A.C., Unité Mixte de Recherche du C.N.R.S. 5140) et Jean-Michel CAROZZA (Faculté de géographie et d’aménagement, Université Louis Pasteur de Strasbourg).

Étude de l’évolution du paysage dans la plaine du Roussillon. Premiers résultats.

Depuis trois ans, une équipe de chercheurs tente de mettre en place une base de données géo-archéologiques sur la plaine du Roussillon. Sondages géologiques, relevés de coupes, interventions sur des chantiers de fouilles ont permis de réaliser un corpus qui est désormais exploitable. Les premiers résultats permettent de dresser une image du littoral et des cours des fleuves bien différente de celle que nous connaissons aujourd’hui. Il faut imaginer au néolithique un Roussillon sans ses étangs et son cordon littoral, et avec de grands lacs intérieurs. Les recherches qui devraient se poursuivre encore trois années vont désormais s’orienter vers l’analyse des paysages plus récents pour les périodes antique, médiévale et moderne.

Resum

Thierry ODIOT (Servei Regional Arqueologia, Direcció Regional de l’Acció Cultural, CNRS) i Jean-Michel CAROZZA (Universitat d’Estrasburg)

Estudi de l’evolució del paisatge a la plana del Rosselló. Primers resultats.

Fa tres anys que un equip d’investigadors mira de constituir una base de dades geoarqueològiques sobre la plana del Rosselló. Sondeigs geològics, aixecament de talls, intervencions en excavacions han permès d’aplegar un corpus explotable des d’ara. Els primers resultats permeten de dibuixar una imatge del litoral i de les lleres dels rius ben diferent de la que coneixem avui. Cal imaginar al neolític, per exemple, un Rosselló sense estanys ni cordó litoral, i amb grans llacs interiors. Les investigacions que s’haurien de continuar fent els tres anys vinents, s’orientaran d’ara endavant cap a l’anàlisi dels paisatges més recents: períodes antic, medieval i modern.

Abstract

Jean-Michel CAROZZA (The Geography and Planning Faculty, Louis Pasteur University in Strasbourg) and Thierry ODIOT (Regional Archaeology department of the D.R.A.C., The combined Research Unit of the CNRS 5140).

The study of landscape of the Roussillon plain: first results

For three years, a research group has been trying to create a geo-archaeological data base for the Roussillon plains. Geological surveys, cross-sections soil surveys, digs in the areas have enabled to build a corpus that is now available. The initial results offer another image to the littoral and the flow or rivers that we know today. One must imagine in Neolithic times, for example, the Roussillon without its ponds and its cordon littoral, and big interior lakes. Research that has to be carried out over three more years will be directed on the analysis of more recent landscape: Antiquity, Middle Age and modern period.

Article de Jean ABÉLANET

Résumé

Jean ABÉLANET (Musée de Tautavel, Association Archéologique des Pyrénées-Orientales (A.A.P.-O.)

Considérations sur les toponymes concernant les dolmens des Pyrénées catalanes

La toponymie se révèle d’un grand secours dans la recherche des monuments mégalithiques. Pierre Vidal, dans son « Roussillon préhistorique » (Ruscino, 1921), avait été un pionnier dans l’utilisation des noms de lieux fournis par les chartes médiévales ou les textes d’archives plus récents. Sur ses traces, la présente étude enrichit notablement le répertoire des noms de lieux susceptibles de révéler la présence de monuments préhistoriques (Arca, Caixa, Peralada, etc.). D’autre part, l’inventaire des dolmens du département des Pyrénées catalanes s’étant considérablement accru (d’une trentaine connus en 1921, on est passé à plus de 135 en 2005, et ce répertoire laisse présager la reconnaissance d’un certain nombre d’autres), on peut commencer à en tirer des conclusions intéressantes : sur le peuplement de l’espace montagnard à la fin de la préhistoire ; sur l’implantation préférentielle de ces monuments funéraires ; sur la concordance étonnante de cette implantation avec les délimitations communales ; et, finalement, sur la permanence de ces délimitations depuis la nuit des temps.

Resum

Jean ABÉLANET (Museu de Talteüll, A.A.P.-O.)

Consideracions sobre els topònims referents als dòlmens del Pirineu català

La toponímia resulta d’una gran ajuda en la recerca de monuments megalítics. Pierre Vidal en el seu «Roussillon préhistorique» (Ruscino, 1921), havia estat pioner en la utilització dels noms de llocs proporcionats per la cartes medievals o els textos d’arxiu més recents. A darrere seu, el present estudi enriqueix bastant el repertori de noms de llocs susceptibles de revelar la presència de monuments prehitòrics (Arca, Caixa, Peralada, etc.). D’altra band, l’inventari dels dòlmens de Catalunya Nord i Fenolledès haventse ampliat força (d’una trentena coneguts en 1921, s’ha passat a més de 135 el 2005, i aquest repertori deixa esperar la reconeixença d’un cert nombre d’altres), és hora de començar de treure’n conclusions interessants: pel que fa al poblament de l’espai muntanyenc a la fi de la prehistòria, pel que fa a la ubicació preferencial d’aqueixos monuments funeraris, pel que fa a l’estranya concordança de dita localització amb els límits dels termes comunals, i finalment, pel que fa a la permanència d’aqueixes delimitacions d’ençà dels temps més remots.

Abstract

Jean ABÉLANET (European Museum of Prehistory, Tautavel, A.A.P.-O.)

Considerations on the Dolmens’ Place Names in the Catalonian Pyrenees.

Place names have proven to be of great research assistance for megalithic monuments. “Prehistory in Roussillon,” by Pierre Vidal (Ruscino, 1921) had been a pioneer in the use of place names taken from medieval charters or from more recent archive texts. Following up his tracks, the present study notably enhances the directory of place names likely to reveal the presence of historical monuments (Arca, Caixa, Peralda, etc.). Moreover, the Dolmens’ inventory of the Catalonian Pyrenees department having significantly increased (from about thirty in 1921 to more than 135 in 2005, and this directory predicts the recognition of some others), and now we are able to begin reaching interesting conclusions: on the population living in mountains at the end of prehistory, on the preferential establishment of these funeral monuments, on the astonishing concordance between this establishment and the communal demarcation and finally, on the permanence of these demarcations since the beginning of time.

Article de Michel ZIMMERMANN

Résumé

Michel ZIMMERMANN (Université de Versailles-Saint-Quentin-en Yvelines)

Le testament du comte Guifred de Cerdagne (en hommage au professeur Michel Parisse)

En novembre 1035, le comte Guifred II de Cerdagne décide d’abandonner sa charge et de se retirer à l’abbaye de Saint-Martin du Canigou, fondée par lui et son épouse Guisla vers 1007, et abondamment dotée de biens fonciers. Il y mourra le 31 juillet 1049. Si les raisons exactes de cette conversion restent mystérieuses, Guifred rédige le 8 novembre 1035 un testament dans lequel il répartit ses biens entre ses enfants. Dans un texte passablement désordonné et confus, mais révélateur des pratiques successorales de l’aristocratie catalane au début du XIe siècle, il s’efforce de concilier l’obligation testamentaire qui exige la concession de legs à tous ses enfants, donc un partage de ses biens entre les cohéritiers, et la transmission de l’honor comtal, base matérielle d’une autorité publique devenue quasi-souveraine, dont il importe de préserver l’unité. Le testament de Guifred est un document de réelle portée politique, très révélateur des transformations que connaît la société catalane au lendemain de l’An Mil, avec en particulier les avantages très nets consentis à l’aîné, annonciateurs du triomphe de la primogéniture. Les mesures prises par Guifred en faveur de sa femme et de ses enfants puinés visent à empêcher que les legs ne permettent la perpétuation de pouvoirs autonomes ou périphériques.

Resum

Michel ZIMMERMANN (Universitat de Versailles-Saint-Quentin-en Yvelines)

El testament del comte Guifré de Cerdanya (homenatge al professor Michel Parisse)

El novembre de l’any 1035, el comte Guifré II de Cerdanya, decideix d’abandonar el seu càrrec i de retirar-se a l’abadia de Sant Martí del Canigó, que havia fundat amb la seua esposa Guisla cap al 1007 i que havia dotat amb moltíssims béns predials. Hi moriria el 31 de juliol del 1049. Si bé les raons exactes d’aqueixa conversió romanen misterioses, Guifré redacta, el 8 de novembre del 1035, un testament en el qual reparteix els seus béns entre els seus fills i filles. En un text bastant desordenat i confús però revelador de les pràctiques successorals de l’aristocràcia catalana a l’inici del segle XI, s’esforça de conjuminar l’obligació testamentària que exigeix la concessió de llegats a tots els infants, i doncs una partió dels béns entre els cohereus, amb la transmissió de l’honor comtal, base material d’una autoritat pública esdevinguda quasi sobirana, la unitat de la qual importa preservar. El testament de Guifré és un document d’abast polític real, ben revelador de les transformacions de la societat catalana l’endemà de l’Any Mil, amb concretament uns avantatges clars concedits al primogènit, anunciadors del triomf de la primogenitura. Les mesures preses per Guifré a favor de sa muller i dels fills cabalers i cabaleres fan cap a privar que els llegats permetin perpetuar poders autònoms o perifèrics.

Resum

Michel ZIMMERMANN (Universitad de Versailles-Saint-Quentin-en Yvelines)

El testamento del conde Guifred II de Cerdaña

En el mes de noviembre 1035, el conde Guifred II de Cerdaña decide abandonar su cargo y retirarse a la abadía de San Martín de Canigú que había fundado con su esposa Guisla hacia 1007 dotándola con abundantes bienes raíces. Allí morirá el 31 de julio 1049. Aunque los motivos de esa conversión resultan misteriosos, Guifred redacta el 8 de noviembre 1035 un testamento en el cual reparte sus bienes entre sus niños. A pesar de su carácter medianamente desordenado y confuso, el texto pone de relieve las prácticas sucesorias de la aristocracia catalana de principios del siglo XI. El conde se esfuerza en conciliar la obligación testamentaria – que exige la concesión de legados a todos los niños, y por lo tanto un reparto de sus bienes entre los coherederos – con la transmisión del honor condal, base material de una autoridad pública devenida casi-soberana cuya importancia cabe preservar. El testamento de Guifred resulta ser un documento de alcance político revelador, por cierto, de las transformaciones que Il faut écrire atraviesa la sociedad catalana avanzado el año mil y en particular las ventajas concedidas al hijo mayor, anunciadoras del triunfo del mayorazgo. Las medidas tomadas por Guifred en favor de su esposa y de sus niños menores pretenden impedir la perpetuación de poderes autónomos o periféricos a través de los legados.

Abstract

Michel ZIMMERMANN (University of Versailles-Saint-Quentin-en Yvelines, France)

“The Testament of Count Guifred II of Cerdagne” (in Homage to professor Michel Parisse)

In November, 1035, Count Guifred II of Cerdagne decides to abandon his mission and go into retreat at the Saint-Martin of Canigou abbey, abundantly endowed with property, which he founded around 1007 with his wife Guisla. He dies there July 31, 1049. Even if the exact reasons for this change remain mysterious, Guifred writes a testament November 8, 1035 in which he divides his wealth among his children. In a fairly unorganised and confused text, he endeavours to conciliate the testamentary obligation that reveals Catalonian aristocratic inheritance practices at the beginning of the XIth century. This requires a legacy to be granted to all of his children, thus sharing the wealth between all of his joint heirs, and passing on the title of Count, a material base of public authority that had become quasi-sovereign, for which it is important to preserve the unity. Guifred’s testament is a document of real political consequence, very revealing about the changes that the Catalonian society experience just after Year One Thousand, and in particular with the very distinct advantages granted to the eldest, triumphal foreboding for the primogeniture. The measures taken by Guifred in favour of his wife and his youngest children are aimed at preventing the perpetuation of autonomous or peripheral power through legacies.

Article de Florent LENÈGRE

Résumé

Florent LENÈGRE (École des Chartes, LA.M.O.P., Paris I, Archives Départementales)

Itinéraire d’une princesse norvégienne en Catalogne et dans le reste de la péninsule ibérique, au XIIIe siècle.

Un passage de la saga d’Hakon Hakonsson (1217-1263), biographie de ce roi de Norvège écrite au printemps 1264, à la demande de son fils Magnus Hakonsson par l’islandais Sturla Thordarson, relate le voyage en 1257-1258 dans la péninsule ibérique, en vue de noces avec l’héritier du roi castillan, d’une princesse et d’une ambassade norvégienne, qui après leur traversée de tout le royaume de France, arrivent à Narbonne, puis en Catalogne : ils y rencontrent d’abord le comte de Gérone, et sont ensuite accueillis par le roi d’Aragon, à Barcelone, puis ils s’acheminent vers Burgos, où ils passent la Noël, avant de continuer vers la Castille. Il est apparu intéressant de présenter ce texte et son auteur, et d’en faire une traduction, pour étudier la forme norroise des noms de lieux catalans, afin de déterminer si la saga retranscrit la forme latinisée de ces noms, ou leur forme vernaculaire, ou s’ils sont tout simplement scandinavisés. Étudier le récit lui-même permet aussi de savoir si l’auteur a utilisé les témoignages oraux des ambassades qui y ont participé, ou les Itineraria ou d’autres sources. Enfin, il était utile de comparer ce que le texte dit de l’accueil réservé par le roi d’Aragon à l’ambassade, qui se répète dans toutes les autres villes importantes, selon les usages de l’époque.

Resum

Florent LE NÈGRE (Escola de cartes, París)

Itinerari d’una princesa noruega a Catalunya i a la península ibèrica, al segle XIII

Un passatge de la saga d’Hakon Hakonsson (1217-1263), biografia d’aquest rei de Noruega escrita a la primavera de l’any 1264, a petició del seu fill Magnus Hakonsson per l’islandès Sturla Thordarson, ressenya el viatge de 1257-1258, a la península ibèrica, per mor de casar-se amb l’hereu del rei de Castella, d’una princesa de Noruega i d’una ambaixada, les quals, un cop travessat tot el reialme de França, arriben a Narbona i després a Catalunya. S’hi troben tot primer amb el comte de Girona, i després els acull a Barcelona el comte-rei de Catalunya-Aragó i en acabat, s’encaminen cap a Burgos, on passen Nadal, abans de continuar camí de Castella. Ha semblat interessant de presentar aquest text i el seu autor, i de fer-ne una traducció per estudiar la forma noruega antiga dels noms de llocs catalans, de manera a determinar si la saga en retranscriu el nom llatí o la forma vernacle, o si els noms són simplement escandinavitzats. Estudiar el relat mateix permet també de saber si l’autor utilitza els testimonis orals dels ambaixadors o els Itineraria o altres fonts. Finalment era útil de comparar el que el text diu de l’acollida feta pel comte-rei de Catalunya-Aragó a l’ambaixada, amb la que s’estilava a totes les altres ciutats importants, segons els usos del temps.

Abstract

Florent LENÈGRE (School of Paleography and Archival Studies in Paris)

The Itinerary of a Norwegian Princess in Catalonia and the Rest of the Iberian Peninsula during the 13th century.

An excerpt from the Hakon Hakonsson saga (1217-1263), the biography of a Norwegian King written at his son Magnus Hakonsson’s request in 1264, by the Icelander Sturla Thordarson, recounts the trip of a princess and a Norwegian ambassador who, after crossing the entire French kingdom, arrive in Narbonne and then in Catalonia on the Iberian Peninsula between 1257 to 1258 for the marriage prospect of the heir to the Castilian King: they first meet the Count of Girone and then are welcomed by the King of Aragon, in Barcelona, before making their journey to Burgos where they spend Christmas, and then continue on to Castile. It seems of interest to introduce this text and its author, as well as to translate it, in order to make a study of Catalonian names of places in their Norse form, to determine if the saga transcribes the Latinized version of these names or their vernacular version, or whether they are simply in a Scandinavian version. Studying the narrative itself (written in 1264) also enables us to find out whether the author made use of oral testimonies from the ambassadors that took part, or from other sources (Itineraria or others). It was also useful to compare what the text said about the reception held at the embassy by the King of Aragon, and that was repeated in all the other important cities, with the specific customs of the period.




Article de Montserrat PAGÈS I PARETAS

Abstract

Montserrat PAGÈS I PARETAS (N.M.C.A., National Museum of Catalonian Art, Barcelona)

Paintings in the Saint-Just and Saint-Pastor’s Chapel in En (Haut Conflent district)

May 29, 2002, Michel Lloubes, a Roussillon journalist alerts readers of the Eastern Pyrenees department daily, ‘L’Indépendant’, of the recent discovery of a curious medieval fresco, in the abandoned village church in En, in the Haut Conflent district near Nyer, by the association for the protection of Saint-Just and ‘la Roca de Nyer’. We were asked to visit the chapel in the spring, 2006, with the direction of the ‘Etudes Roussillonnaises’ revue and the president of the association that is protecting these frescos. Our article is thus a first draft study of the hunting scene restored by Fabien Turbin in the central apse. The allegorical reading that needs to be done on this unusual subject, profane in appearance, remains delicate, and other paintings still have to be restored urgently from behind other walls of the church.

Articles de Gilbert LARGUIER

Premier article

Résumé

G. LARGUIER (Université de Perpignan)

Le fer dans la partie orientale des Pyrénées. Note critique.

Les Pyrénées recèlent du minerai de fer. Son exploitation, le développement d’une industrie sidérurgique jouent un rôle essentiel sur le plan économique, social, politique. Une série de recherches consacrées à des périodes et à des aspects différentes viennent de renouveler profondément les connaissances dont on disposait jusqu’ici. On en perçoit mieux désormais la naissance, les grandes phases, les répercussions sur le milieu et la société, surtout les mutations techniques, les raisons de l’extraordinaire résistance dont fit preuve la réduction directe « à la catalane » dont on a tout lieu de penser maintenant qu’elle fut « à l’ariégeoise».

Resum

G. LARGUIER (Universitat de Perpinyà)

El ferro a la part oriental del Pirineu

Al Pirineu hi ha mineral de ferro. L’explotació del ferro, el desenvolupament d’una indústria siderúrgica tenen un paper essencial al pla economic, social, polític. Una sèrie d’investigacions dedicades a períodes i aspectes diferents vénen a renovar profundament els coneixements dels quals disposàvem. Ara se’n percep millor la naixença, les grans fases, les repercussions sobre el medi i la societat, sobretot les mutacions tècniques, les raons de l’extraordinaria resistència de la reducció directa «a la catalana» la qual, arran de les actuals recerques, s’anomenaria millor «a l’ariegesa».

Resum

G. LARGUIER (Universidad de Perpiña)

El hierro en la parte oriental de los Pirineos. Nota crítica.

Los Pirineos contienen mineral de hierro. Su explotación y el consiguiente desarrollo de una industria siderúrgica juegan un papel
central en el plan económico, social y político. Una serie de investigaciones dedicadas a períodos y aspectos diferentes han renovado profundamente los conocimientos de los cuales disponíamos hasta ahora. Así se percibe mejor su nacimiento, sus grandes fases, sus repercusiones sobre el entorno y la sociedad, en particular las mutaciones técnicas, así como las causas de la extraordinaria resistencia que demostró la reducción directa “a la catalana” aunque todo lleva a pensar que fue “à l’ariégeoise”.

Abstract

G. LARGUIER (University of Perpignan)

Iron in the Eastern Parts of the Pyrenees. A Critical Note.

The Pyrenees contain a great deal of iron. Mining and the development of steel industry play an essential role on the economical,
social and political level. A series of research on various aspects and periods has greatly renewed what we already knew up to now. Henceforth, we are able to see the birth, the important phases, the repercussions on the environment and society and more than anything, the technical transformations, the reasons for the extraordinary resistance as shown by the direct deduction “of the Catalonian way”, which we all have reason to believe was “the Ariegian way.”

Second article

Résumé

G. LARGUIER (Université de Perpignan)

1640, une conjoncture internationale, régionale, locale

L’année 1640 est particulièrement douloureuse en Catalogne : les exactions des tercios castillans dont elle ne peut se protéger aggravent ses différends avec Madrid, conduisent ses représentants à changer de souveraineté, à élire Louis XIII comte de Barcelone. L’attitude, surprenante au premier abord, révèle des fondements institutionnels et sociaux originaux par rapport à la Castille et au royaume de France, et s’accompagne d’une intense réflexion justificatrice dont l’importance sera décisive dans la construction de l’identité catalane.

Resum

G. LARGUIER (Universitat de Perpinyà)

1640, una conjuntura internacional, regional, local

L’any 1640 és particularment dolorós a Catalunya: els saquejos dels tercios castellans dels quals no pot protegir-se, agreugen les seues discrepàncies amb Madrid i duen els seus representants a canviar de sobirania, a elegir Lluís XIII comte de Barcelona. Aqueixa actitud, sorprenent de primer antuvi, revela fonaments institucionals i socials originals respecte a Castella i al reialme de França; s’acompanya d’una intensa reflexió justificadora que tindrà una importància decisiva en la construcció de la identitat catalana.

Resum

G. LARGUIER (Universitad de Perpiñan)

1640, una conyuntura internacional, regional y local.

El año 1640 es particularmente doloroso en Cataluña : las exacciones de los tercios castellanos que resultan ineludibles empeoran las tensiones con Madrid y llevan a sus representantes a cambiar de soberanía y a elegir a Luís XIII como conde de Barcelona. Esa actitud, a priori sorprendente, revela unos fundamentos institucionales y sociales originales comparados con los de Castilla o del reino de Francia, y se acompaña de una intensa reflexión legitimadora cuya importancia sera decisiva en el proceso de construcción de la identidad catalana.

Abstract

G. LARGUIER (University of Perpignan)

1640, An International, Regional and Local Economic Trend.

1640 is particularly painful in Catalonia: abuses by Castilian tercios from which it cannot protect itself, aggravate disagreements with Madrid and lead its representatives to change sovereignty, electing Louis 13th, Count of Barcelona. This attitude, surprising at first, reveals original institutional and social foundations regarding Castile and to the French kingdom, and provides intense vindictive reflection that’s relevance will be conclusive in the construction of the Catalonian identity.

Article de Miquel PÉREZ LATRE

Résumé

Miquel PÉREZ LATRE (Université Autonome de Barcelone)

La «Diputació del General» en Roussillon. La collecte des impôts à Perpignan (1560-1599)

Cet article tente une approche de l’organisation de la «Diputació del General» de Catalogne, institution-clé de la fiscalité, en Roussillon. L’analyse du réseau d’officiers collecteurs se fait à partir d’éléments connus portant sur la structure démographique, juridictionnelle et politique du pays. Les données des recensements de 1553, publiées par Josep Iglésies (1981) et celles relatives à la distribution des juridictions seigneuriales contenues dans l’oeuvre du juriste Lluís de Peguera (publiée en 1632, reprise en fac simile en 1973), servent de base à la riche information qu’offrent les documents de la «Diputació del General» déposés à l’Arxiu de la Corona d’Aragó, quant aux 44 offices permanents qui existaient sous Philippe II. On peut connaître ainsi les limites exactes de la recette de Perpignan, la répartition géographique des tables d’imposition, l’évolution de la collecte. L’organisation interne de l’institution et les caractéristiques fondamentales du personnel, à partir de l’analyse de 114 nominations d’officiers salariés et de 80 nominations de «mousquetaires» ou gardes extraordinaires de la «Diputació del General»

Resum

Miquel PÉREZ LATRE (Universitat Autònoma de Barcelone)

La Diputació del General al Rosselló. La col·lecta fiscal de Perpinyà (1560-1599)

El present article intenta una aproximació a l’estructura organitzativa de la Diputació del General de Catalunya, institució clau de la fiscalitat del país, a les terres rosselloneses. L’anàlisi de la xarxa d’oficials recaptadors es fa prenent com a base els elements coneguts de l’estructura demogràfica, jurisdiccional i política del país. Les dades del fogatge de 1553 publicades per Josep Iglésies (1981) i les relatives a la distribució de les jurisdiccions senyorials incloses a l’obra del jurista Lluís de Peguera (publicada originalment el 1632 i en facsímil el 1973), serveixen de base a la rica informació que ens ofereix la documentació de la Diputació del General dipositada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, relativa als quaranta-quatre oficis estables existents a la demarcació en temps de Felip II. Podem conèixer, així, els límits exactes de la Col·lecta de Perpinyà, la geografia de les taules d’imposició i l’evolució de la recaptació, l’organització interna de la institució i les característiques bàsiques del personal al seu servei, a partir de l’anàlisi de 114 nomenaments per als oficis amb salari i d’altres 80 de mosqueters o guardes extraordinaries de la Diputació del General.

Abstract

Miquel Pérez Latre (University of Barsolona)

The «Diputació del General» in Roussillon. The Collection of Taxes in Perpignan (1560-1599).

This article attempts an approach to the Catalonian organization of “Diputació del General”, a key institution for the Roussillon tax system. The analysis of the tax collecting officers’ network is based on already established elements regarding the demographical, jurisdictional and political structure of the country. The 1553 inventory data, published by Josep Iglésies (1981), and those relating to the distribution of seigniorial jurisdictions included in the work of the jurist Lluís de Peguera (published in 1632, then recuperated in 1973 in facsimile), are the basis for a wealth of information contained in the “Diputació del General” documents, left at the Arxiu of Corona of Aragó, in relation to the 44 permanent offices that existed under Philippe II. In this way, we can see the exact limits to Perpignan’s benefits, the geographical repartition of taxation tables and how collection evolved. We can also see the internal organization of the institution and the fundamental characteristics of the personnel, from the analysis of the 114 nominations of paid officers and the 80 “musketeers” nominations or extraordinary guards of the “Diputació del General”.

Article de Raymond SALA

Résumé

Raymond SALA (Université de Perpignan)

La famille catalane en Roussillon sous l’Ancien Régime. Du juridique au vécu

Omniprésent dans les archives notariales en Catalogne et en Roussillon, le contrat de mariage concerne toute la société. Les capítols matrimonials constituent d’abord un pacte d’alliance entre familles à l’occasion de l’union des conjoints. Acte juridique, le contrat de mariage laisse peu de place aux sentiments. Néanmoins, la « raison de famille » (Joan Peytaví) s’est heurtée parfois à des contestations isolées ou collectives, comme en témoigne l’exemple de Saint-Laurent-de-Cerdans. Mais, le plus souvent, le mariage de raison codifié par les capítols matrimonials devient un mariage d’amour, sinon conjugal du moins familial, comme l’attestent les stratégies testamentaires face à la mort.

Resum

Raymond SALA (Universitat de Perpinyà)

La família catalana a Rosselló durant l’Antic Règim. Del jurídic al viscut.

Omnipresent als arxius notarials a Catalunya i Rosselló, el contracte de casament concerneix tota la societat. Els capítols matrimonials constitueixen un pacte d’aliança entre famílies a propòsit de la unió dels cònjuges. Acta jurídica, el contracte de casament deixa ben poc lloc als sentiments. Ara bé, la « raó de família » (Joan Peytaví) ha topat a vegades amb contestacions aïllades o col·lectives, com ho testimonieja l’exemple de Sant Llorenç de Cerdans. Però, gairebé sempre, el casament de raó, codificat pels capítols matrimonials, esdevé un casament d’amor, si no conjugal almenys familiar, com ho certifiquen les estratègies testamentàries de cara a la mort.

Abstract

Raymond SALA (University of Perpignan)

The Catalonian Family in Roussillon Under the Old Regime. From the Legal to Actual Experience.

Omnipresent in the notarial archives in Catalonia and in Roussillon, the wedding contract is a concern for the entire society. The capítols matrimonials constitute an alliance pact between families on the occasion of a union between spouses in the first place. A legal procedure, the marriage contract leaves little room for feelings. Nonetheless, the “family rationale” (Jean Peytavi) sometimes comes up against isolated or collective disputes, as the Saint-Laurent-de-Cerdans case reveals. However, most frequently, the marriage for social reasons codified by the capítols matrimonials becomes a marriage out of love, if not conjugal, at least familial, as shown in the testamentary strategies in the face of death.

Article de Louis AUSSEIL

Résumé

Louis AUSSEIL (Conservateur adjoint des antiquités et objets d’art des Pyrénées-Orientales)

Pour une histoire du grenat.La bijouterie Calvet, père et fils (1880-1930)

Deux registres comptables inédits et journaliers, tenus de la Belle Époque à 1930 par André Calvet, père, puis Jean Calvet, son fils, propriétaires de la bijouterie perpignanaise du même nom fondée en 1871 et vendue en 1945, permettent de reconstituer une histoire quantitative de sa fabrication de bijoux en grenats, et de conclure à la baisse de la part de ces parures roussillonnaises, montées en or et donc coûteuses, dans le chiffre d’affaire de cette maison du centre-ville obligée de suivre l’évolution de la demande de sa clientèle.

Resum

LLuís AUSSEIL (Conservador adjunt d’antiguitats i objectes d’art dels Pirineus Orientals )

Per a una història del granat. La joieria Calvet, pare i fill (1880-1930)

Dos registres comptables diaris inèdits, estesos del 1900 al 1930, per l’Andreu Calvet pare i després en Joan Calvet, el seu fill, propietaris de la joieria perpinyanesa de mateix nom, fundada l’any 1871 i venuda el 1945, permeten de reconstituir la història quantitativa de la seua fabricació de joies de granats i de concloure a la minva d’aquests adorns rossellonesos, muntats amb or, i doncs cars, en la facturació d’aqueixa casa del centre vila, obligada de seguir l’evolució de la demanda dels clients.

Abstract


Louis AUSSEIL (Assistant Curator for Eastern Pyrenees Antiques and Art Pieces)

A Story about the Garnet. The Calvet, Father and Sons’ Jewellery Shop (1880 – 1930)

Two unpublished daily accounting books enable us to piece together a quantitative history about making garnet jewellery. These were kept by André Calvet, the father and then by Jean Calvet, his son, during the ‘Belle Époque’ in 1930. They were the owners of the Perpignan jewellery shop with the same name founded in 1871 and sold in 1945. We find that these Roussillon jewels, set in gold and thus quite costly, drop in value as we can see through the turnover of this city centre’s house, obliged to follow the evolution of its’ clientele’s requests.

Article de Madeleine SOUCHE

Résumé

Madeleine SOUCHE (Université de Perpignan)

La foi d’un Catalan protestant, le colporteur biblique Joseph Cortès.

Joseph Cortès a laissé les traces de son cheminement spirituel et de sa foi dans deux cahiers qui sont des documents plutôt rares, de la part d’un homme simple, sur un tel thème. À la fin du XIXe siècle, le protestantisme s’est implanté dans les Pyrénées- Orientales, non seulement à Perpignan, mais aussi à Collioure où une communauté catalane protestante est née. Le jeune Joseph Cortès d’Argelès, catalan et catholique, assiste à une réunion des protestants de Collioure et est subjugué par un cantique, puis peu à peu approfondit sa foi et décide de faire connaître aux autres l’Évangile. Pendant quinze ans, jusqu’à sa mort au front pendant la Grande Guerre, il parcourt le Roussillon au service de son Maître, le Christ.

Resum

Madeleine SOUCHE (Universitat de Perpinyà)

La fe d’un català protestant, el marxant bíblic Josep Cortès

Aquest marxant ha deixat rastres del seu caminament espiritual, i de la seua fe, en dues llibretes que són documents més aviat rars venint d’una home simple i sobre un tema únic. A la fi del segle XIX, el protestantisme s’ha implantat als Pirineus Orientals, no sols a Perpinyà sinó també a Cotlliure on una comunitat protestant ha nascut. El jove Josep Cortès d’Argelers, català i catòlic, assistint a una reunió de protestants a Cotlliure és subjugat per un càntic. A poc a poc aprofundeix la seua fe i decideix de fer conèixer l’Evangeli als altres. Durant quinze anys, fins a la seua mort al front a la guerra de 14, recorre tot Catalunya Nord, al servei del seu mestre, el Crist.

Abstract

Madeleine SOUCHE (Perpignan University)

A Man of Faith: Joseph Cortès, the Catalonian Protestant and Biblical Evangelist

Joseph Cortès left traces of his spiritual journey’s deep faith in two notebooks — quite rare documents, since he was an ordinary man dealing with such a subject. In the late 19th century, Protestantism was established in the Eastern Pyrenees, not only in Perpignan but also in Collioure where a Catalan Protestant community was born. One day, while attending a meeting of Protestants from Collioure, the young Joseph Cortès of Argelès, a Catalonian and a Catholic, became completely entranced by a hymn. As his faith deepened, he decided to spread the Gospel around him. He travelled throughout the Roussillon region in the service of his Lord, Jesus Christ for fifteen years until his death on the front line during World War I.

Article d’Anita MANDINE

Résumé

Anita MANDINE

Un témoignage sur la révolte des vignerons en 1907. Présentation des lettres de Joseph Camps à son frère le Général Bonaventure Camps.

Entre le 20 mai et le 30 juin 1907, le commerçant perpignanais Joseph Camps envoie à son frère le général Bonaventure Camps huit lettres reflétant bien la tension grandissante qui s’est emparée de la population perpignanaise depuis le début des manifestations de viticulteurs au mois de mars. Joseph Camps est un témoin engagé qui participe aux manifestations de Perpignan, de Carcassonne et de Montpellier et assiste à l’incendie de la préfecture de Perpignan. Au cours de cette période, il ne cesse d’annoncer des événements sanglants, qui effectivement vont se produire, et se montre un adversaire résolu du gouvernement Clemenceau.

Resum

Anita MANDINE

Un testimoniatge sobre la revolta dels vinyaters, el 1907. Presentació de les lletres d’en Josep Camps a son germà Ventura Camps.

Entre el 20 de maig i el 30 de juny del 1907, el mercader perpinyanès Josep Camps envia a son germà el general Ventura Camps vuit cartes que reflecteixen ben bé la tensió creixent que s’és apoderat de la població perpinyanenca d’ençà del començ de les manifestacions de vinyaters, al mes de març. En Josep Camps és un testimoni compromès que participa a les manifestacions de Perpinyà, Carcassona i Montpeller, i presencia l’incendi de la prefectura de Perpinyà. Mentrestant, no deixa d’anunciar esdevinents sagnants que per cert no trigaran pas a produir-se, i es mostra un adversari aferrissat del govern Clémenceau.

Resum

Anita MANDINE

Un testimonio sobre la revuelta de los viticultores en 1907. Presentación de las cartas de Joseph Camps a su hermano el
General Bonaventure Camps.

Entre el 20 de mayo y el 30 de junio del año 1907, el comerciante perpiñanés Joseph Camps envia a su hermano el general Bonaventure Camps ocho cartas en que se refleja claramente la tensión popular cada vez más grande que acompaña a las manifestaciones de los viticultores desde sus principios en marzo. Joseph Camps resulta ser un testigo comprometido : participa en efecto a las manifestaciones de Perpiñan, de Carcassona y de Montpeller, y asiste incluso al incendio de la prefectura de Perpiñan. Durante el transcurso de este periodo, no cesa de predecir acontecimientos sangrientos, que efectivamente se producirán, al tiempo que se presenta como un adversario decidido del gobierno Clemenceau.

Abstract

Anita MANDINE

A Testimony of the 1907 Winegrowers’ Rebellion. The Presentation of Joseph Camps’ Letters to General Bonaventure Camps, his Brother.

Between May 20th and June 30th of 1907, Joseph Camps, a of Perpignan retailer, sends eight letters to General Bonaventure Camps, his brother, giving strong evidence of the growing tension that was increasing amongst the Perpignan people since the beginning of the winegrowers’ demonstrations in the month of March. Joseph Camps is a committed witness who participates in the Perpignan, Carcassonne and Montpellier demonstrations, and also takes part in the arson attack on the Perpignan prefecture. He constantly predicts the violent events which actually do occur during this period and proves himself to be a determined opponent to the Clemenceau government.

Article de Corinne DOUMENC-DUCROS-OUSSET

Résumé

Corinne DOUMENC-DUCROS-OUSSET (Université de Perpignan)

Le sens des jumelages dans les départements de l’Aude et des Pyrénées-Orientales depuis un demi-siècle.

Cet article étudie les espoirs de développement que portent les jumelages des départements de l’Aude et des Pyrénées-Orientales, à travers des échanges tous azimuts. Il examine quels sont les foyers d’unions sur la zone étudiée, apanage des grands axes et des grandes villes, ainsi que le rôle de collaboration et d’exemple que les jumelages prennent par le biais de collaborations de précision.

Resum

Corinne DOUMENC-DUCROS-OUSSET (Universitat de Perpinyà)

El present article estudia les esperances de desenvolupament que existeixen al si dels agermanaments als departaments de l’Auda i dels Pireneus Orientals, a través d’intercanvis mutus. Destaca quins són els nuclis d’unió a la zona estudiada, prerrogativa dels grans eixos i de les grans ciutats; així com el paper d’experimentació i d’exemple que els agermanaments adquireixen mitjançant
col.laboracions i de precisió.

Resum

Corinne DOUMENC-DUCROS-OUSSET (Universitad de Perpiñan)

Este artículo estudia las promesas de desarrollo que suponen los convenios de hermandad entre los departamentos de Aude y de los Pirineos Orientales a través de intercambios a todos los niveles. Ve cuáles son los hogares de unión dentro de la zona estudiada, prerrogativa de los grandes ejes y de las grandes ciudades, así como el papel de experimentación y de ejemplo que tales convenios desempeñan mediante colaboraciones de precisión.

Abstract

Corinne DOUMENC-DUCROS-OUSSET (Perpignan University)

The Meaning of the Aude and Eastern Pyrenees’ Twinned Departments for Half a Century

This article studies the hopes for development between the twinned Aude and Eastern Pyrenees departments through exchanges on every level. It examines the union sources in the studied area, and the exclusive rights of major cross roads and big cities as well as the role that collaboration and example takes of being twinned by means of precise collaboration.

Article de Jean-Louis VAILLS

Résumé

Jean-Louis VAILLS (Centre de Recherches et d’Éudes Catalanes, Université de Perpignan)

Genèse et exégèse d’une légende du Vallespir, Lo Roc del Frare (“Le Rocher du Moine”)

Lo Roc del Frare (“Le Rocher du Moine”) est une légende créée à partir d’un rocher anthropomorphe qui, s’il génère le récit, en constitue aussi l’élément de résolution. Sur le plan narratif, c’est l’histoire d’un moine qui trahit ses engagements en cédant à la tentation. Sur le plan psychologique, c’est pour le héros une douloureuse et inéluctable descente intérieure aux Enfers. Sur le plan de l’idéologie chrétienne, c’est la certitude de la salvation assortie cependant d’une dure pénitence, la métamorphose en rocher. Sur le plan de la morale, c’est une mise en garde pour qui transgresserait la loi. Toutes ces dimensions intégrées dans la légende combinent éléments réels, symboliques et fantastiques pour les ajuster judicieusement au projet didactique coulé dans le récit.

Resum

Jean-Louis VAILLS (Centre de Recerques i d’Estudis Catalans, Universitat de Perpinyà)

Gènesi i exegesi d’una llegenda del Vallespir, Lo Roc del Frare

El Roc del frare és una llegenda creada a partir d’un roc antropomorf que genera el relat i n’és alhora l’element de resolució. Al pla narratiu, és la història d’un monjo que traeix els seus compromisos, cedint a la temptació. Al pla psicològic, és per al protagonista, un dolorós i indefugible descens interior als inferns. Al pla de la ideologia cristiana, és la certesa de la salvació, després d’una llarga penitència però, la metamorfosi en penya. Al pla de la moral, és l’escarment, per a qui transgressaria la llei. Totes aqueixes dimensions integrades per la llegenda conjuminen elements reals, simbòlics i fantàstics per ajustar-los judiciosament al projecte didàctic que amara el relat.

Abstract

Jean-Louis VAILLS (I.C.R.E.C.S.) ‘the Catalonian Research and Social Science’s Institute’

The Genesis and Exegesis of a Vallespir Legend, Lo Roc del Frare (“The Monk’s Rock”).

Lo Roc del Frare (“The Monk’s Rock”) is a legend created from an anthropomorphic rock that, if it generates the narrative, it also is the element to resolve it. On the narrative level, it is the story of a monk who betrays his commitments by giving in to temptation. On the psychological level, it is a painful and inevitable inner descent to Hell for the hero. On the level of Christian ideology, it is nonetheless, the certainty of salvation accompanied with a harsh punishment: the transformation into a rock. On the moral level, it is a warning those who break the law. All of these dimensions of the legend combine real, symbolic and fantastic elements in order to judiciously adjust them to the didactical project that flows through the narrative.